MEDITACI-ÓN FINANCIERA

De la creatividad solo enmudece el instante, la profundidad. Un puño cerrado que esconde la luna vieja, austera, pequeña. Verbos dislocados que huyen de imágenes mudas, rotas, perdidas. Y un mar que abruma su presa, sigiloso rumor en la arena. Y volver a empezar. Eterno retorno de Nietzsche que golpea en lo dionisíaco del sueño. Sin dibujar la delgada línea obesa de Apolo. Encontrar la luz anegada en el cuerpo aún en caverna. Romper el maleficio, conseguir el beneficio de una duda. Y caminar, sí. De espaldas al mar. Río Arriba. Vino dulce en barrica amarga, coherencia ebria. Y flexionar la reflexión de una emoción. Tarareando, leve vibrar de un mantra de supervivencia. Peaje de este mundo traidor. Sigo la línea y sigue sin renglón. Hablo sin explicar, que nadie entienda el perdón. Sonrío de noche, tras los sueños adeudados a mi corazón. Lloro en el día, reflejo del sol socarrón. Ón, ón, ón.. ¿Donde está el pez dorado en el mar sin concepción?. La seguridad ansiada en una palabra al azar, Autómata en la red de pescadores jubilados. Vacación permanente del destello, de la flor. Música abstracta sin voz. Y siguen echando anclas, Gritando basura, cocinando remiendos. Medito la necesidad de abstracción. Fe en el mito creativo de una canción. Ón, ón, ón.. ¿Dónde está el pez dorado en el mar sin concepción?. ¿Dónde está la filosofía de la reconstrucción? Todo sigue atado, de pies, sin llegar a las manos. Agujero negro de la intoxicación. Rotativas manipulan ardientes el desespero a traición. Coito verbal del apalancamiento creativo. F de Fraude. S de Solución. Neo-Keynes, su amor. Marx acertó. Marx falló. De las cenizas surge el capitalismo redentor. Paternalismo contribuyente sin corrección. Desempleo, autoestima social en distorsión. Y volver a empezar. Eterno retorno del azar moral.

DE LES GLÒRIES ESPORTIVES.........

No acostumo a escriure sobre futbol. Bé, no acostumo a escriure molt.

Però després d'una setmana del derbi emprenyat encara es poden dir quatre coses:

La Farsa necessita guanyar enters, com l'Ibex 35 (i no dic Wall Street). Porta 2 anyets en situació concursal i a la deriva. I la millor manera, el millor escenari .... el camp de l'Espanyol. Cap problema. Aquests pericos sempre es queixen, són de Can Ràbia, i estan acostumats a sentir-se víctimes de la prepotència culerota. D'això se n'alimenten.

Doncs bé, que millor que fer un pla de rescat blaugrana. Si l'Espanyol no juga bé, però es defen força bé...Si l'Espanyol marca un gol que no ha tingut collons l'arbitre d'annular....es ressol molt fàcilment: Expulso a Nené, que pot ser decissiu en algun contraatac perico. Que és el Busquets (hormona de creixement, ja!) qui ve al xoc? Que tothom es pensava que la tarja seria per aquest nano?. Doncs no. Segona tarja al Nené i continuïn.

A més, deixo amb total impunitat als migcampistes babaugranes. Que robin pilotes amb falta no xiulada i a la que un migcampista perico inicïi el control de la pilota ja s'annula completament i forcem els contratacs babugranes. Això que el Ferran Adrià, i tota la "intelligentsia" francòfona anomena Deconstrucció.

I és clar, tot pastís ha de tenir la seva guinda: Penalty injust al darrer minut. Què dic?, a la darrera mil.lèsima de segon.

El partit ja ha acabat i els tres punts són per a la Farsa. Això ja està sentenciat i ben lligat.

Però ai!, m'oblidava del pitjor. Jo crec que formava part del pla de rescat babaugrana i tota la seva parafernàlia i impostura. Les bengales a traició.

És curiós que es llencessin en el moment que es va fer. Ni abans, ni al final. Just en el moment que la Farsa no sabia ja com desenmaranyar la defensa perica. Les presses per guanyar ( no empatar) agobiaven tant als jugadors babausgranes com a l'àrbitre.

I vet aquí que després de la Mercè, havien deixat unes quantes bengales per a nosaltres, tan denostats que estem amb aquest tema per la trista mort d'un nen a Sarrià. No una, ni dos, com l'any passat. CINC.

L'objectiu és clar i concret, i explica la passivitat policial. El terrorisme culerot ha servit de cortina de fum. Hem parlat més d'aquests subvencionats que del partit, del robatori, del pla de rescat arbitral, federatiu, polític i de seguretat, per a un Farsa que necessita ressorgir de les cendres del circ. "Pan y circo".

I això és, com sempre, molt trist. Deixa molt que desitjar i ens trasllada a una reflexió més aguda. I és que amb la Màfia no es pot lluitar. He dit Màfia?. Perdó, volia dir Farsa. Quan una societat no es planteja el per què de les coses acostuma a ser uniformal, unidimensional. Només existeix un vector de referència que empobreix la competència, elimina la iniciativa personal i col.lectiva i assoleix el benefici privat del monopoli en contra del benestar general. Genera rebuig per la minoria i obliga a venerar la imatge, la única imatge possible, permesa. Goebbels té aprenents democràtics 75 anys després de la barbarie

I en aquesta feina col.laboren tots: la prensa a sou, els cossos de seguretat sempre esperant ordres, els intel.ectuals que mengen a la taula dels poderosos, els pol.litics rendistes. Tots són culés. Com no podria ser d'una altra manera. Tots callen amb l'evidència. Embolica que fa fort.

Ai Saura!! conseller in-sostenible. El teu departament calla, acusa. I la premsa us fa la resta. Forma part del pla. I té la seva explicació nacionalfeixista. Seria del tot improbable, en un estat unimodal i unidimensional com és Catalunya (ja, ja, ja. Bé, que volen que sia així) que la Seva Policia carregués contra els estandards de la societat catalana: Tú fes-te boix noi (per cert, ortogràficament suspès), porta una senyera, o estelada, i un drap babaugrana i estaràs lliure de sospita per la policia nacional de Catalunya. Tindràs accés lliure al tots els estadis, en representació de la rauxa interessada. I el seny?. O algú esperava veure una càrrega dels Gossos contra aquests mercenaris dirigits?.

Només recordar, fa dos anys a Tarragona, a una final de la Copa Catalunya quan aquests individus amparats, aquests vailets del "Movimiento", van envaïr el camp per anar al Fons on estaven els pericos. Contra qui va carregar els Gossos? i a la Graderia? Cal que respongui?.

Uns tenim la fama i altres cobren la feina.

No acostumo a escriure sobre futbol. I no ho he fet..............................

Salut i República, però sense consellers a l'estil del Joan Saura i Laporta, gran cognom, grandíssim fill de puta postfeixista, curiosament finançat per l'altre feixisme espanyol i antagònic...suposadament.

OLVIDANDO ESCUCHAR ESPERANDO EL MAR

Ella no escuchaba. Esperaba. Escapar, escapar y escapar. De una ciudad a otra, y de ésta a la interior, y siempre así. Vagando con la fuerza perdida tras un grito susurrado que abre las heridas no cicatrizadas … de dolor. Dolor ajeno en el intersticio de una noche vacía en su interior. Las palabras se traducen con la minuciosidad de un bisturí envenenado, rasgando la piel tenue de las paredes, silenciando la réplica, mordiendo el oxígeno reparador. El amor alza el vuelo en desesperación, como un juguete al viento, una carreta sin vaivén, sin rastro sobre la arena, el polvo de una luna escondida de sí misma. Esperando. Recibir el premio de los oradores externos. Oro sin quimera, luz impersonal de los miedos de los otros. Enamorada de la moda en cuarentena. La senda de la leve asfixia de la razón. Emoción lastrada en la cuneta de un camino quebradizo. Un minuendo sustraído por error. Logaritmos de indefinición. Un punto de silla en el corazón. Masticando. Zarpazos sin brazos afilados, romas palabras en el auricular. Sombra de sombra, sonrisa idiota que reflejamos en un deseo. Caleidoscopio desenfocado. Hilo de sangre sin cesar abocado al estuario de un jardín cerrado. Ella no escuchaba. Esperaba llegar del mar. ----------------------------------------------------------------------------------- Él no hablaba. Olvidaba Encerrar, encerrar y encerrar. De una habitación a otra, y de aquella a esta. Una vez más. Vagando con la fuerza ahogada tras un susurro de emoción que hierve de intoxicación un bocado de irreal dolor. Dolor propio en el intersticio de una noche olvidada. Las palabras se escapan con un sigilo dentado Mordiendo el velo traslúcido de las fauces del predicador Almacenando rabia pasteurizada en la razón Cocinando ausencias por amor. Huye, amor, vuela. Escapa de mí y llueve Retuércete, sierpe en un lago interior como un juguete roto, una carreta sin camino donde poder ir, Y llegar al mundo que te quiera escuchar. Olvidando. Dando premios a siniestro, de perdedor anónimo. Discreta quimera de los miedos repetidos. Enamorado de un río que ciega la razón, anega la sensación. La senda de la leve pasión. Emoción que perfila la cuneta de un camino encrucijado. Un maximin perdido en el caos. Límites de indefinición. Hilo roto infinito. Arañando. Un segundo primerizo de esperanza en el transistor. Brazos caídos en un cuarto rojo ensordecedor. Sombra en la estúpida mueca de un deseo. La derrota reflejada en el espejo que grita, susurra, escupe y maldice. Una playa sin mar adentro, sin alma pescadora de gaviota Él no hablaba. Esperaba llegar al mar.